|
MARIA ROSA MOLAS |
|
|
Qui és María Rosa Molas? Naix a Reus (Tarragona) el 24 de març de 1815, a la nit del Dijous al Divendres Sant. L'endemà li imposen a la pila baptismal els noms de Rosa Francisca María de los Dolores. A casa li diran Dolores o amb el diminutiu català de Doloretes. És la xicoteta de cinc germans. Els seus pares - Josep Molas i Maria Vallvé -, han format una llar robustament cristiana, on la vida de fe es conjuga amb l'honradesa i el treball personal. Entre aquesta llar i l'escola transcorre la seva infància i adolescència. Primer en un col·legi de senyoretes i després en l'acreditada Escola del senyor Marià Rius i Vall-llebrera. Als setze anys sent la crida de Déu: vol "consagrar-se totalment al Senyor i al consol i alleugeriment del necessitat". La negativa paterna li obliga esperar. El 6 de gener de 1841 ingressa en la corporació de Caritat de Reus, on va estar per espai de setze anys fins que, en 1857, veient l'anòmala situació en què es troba la seva corporació, dóna el pas de la fundació de les Germanes de la Mare de Déu de la Consolació. Obri dèsset cases, entre hospitals, centres de beneficència i col·legis, en La Plana de Castelló i el Camp de Tarragona. L'11 de juny de 1876, festivitat de la Santíssima Trinitat, mor a Tortosa amb fama de santedat. I l'11 de desembre de 1988 és canonitzada per Joan Pau II.
Com era María Rosa Molas? Els qui la van tractar assenyalen el talent amb què Déu la va dotar. Ja de xiqueta, es va distingir entre les seves companyes de col·legi per la seva aplicació i talent, pel seu "preclar i vast enginy". De major la qualifiquen de "enteniment claríssim", de "maduresa i judici", de "talent avantatjat i grans dots de govern". Va tindre una cultura general bona, en la seva època, per a una dona. Va treure en 1852 el títol de mestra en la Normal de Tarragona. Podem mesurar, a jutjar pels exàmens per a l'obtenció del títol, el que va aprendre en els llibres, però no tot el que va aprofundir en la gran escola de la vida: la llar, la convivència amb les Germanes, el contacte amb els homes que sofreixen i amb les alumnes, el que va captar a través de la seva mirada observadora, el que li va ensenyar Déu en el silenci de l'oració. María Rosa no és escriptora. És dona d'acció i no de ploma, però quan escriu, la seva expressió és directa, sòbria en paraules -com a bona catalana- i amb una sintaxi que la delata com persona decidida, sencera, que sap el que vol i ho manifesta sense voltes. En les seves cartes deixa traslluir una ànima serena, un criteri equilibrat que conjuga, en alguns moments, amb una gran força d'expressió. Posseeix, a més, una bona intuïció psicològica, una enorme habilitat per a relacionar i comprendre situacions i un gran sentit comú. És dona observadora i de sentit pràctic. Conjuga la recta independència de criteri amb aqueixa agilitat mental, prerrogativa de pocs, per a saber-se plegar al que és millor i supera el seu propi criteri. En María Rosa hi ha unitat interior, unitat de propòsit i d'ideal, de constància i d'acció que orienten la seva vida. La seva actuació exterior -pensem en ella com a educadora- és el desenvolupament natural i sobrenatural d'uns principis interns, d'uns valors sobrenaturals i d'un carisma especial. A ells subordinarà tot. Destaca en ella una indestructible fermesa de voluntat -encarnació del seny català-, una integritat poc comuna i un domini de si mateixa. Exerceix influència i té prestigi. La seva fibra temperamental, encaixa plenament entre la fortalesa i la tendresa. Encoratja i anima. Infon veneració i confiança. Intueix, comprèn, s'entrega. Té un gran cor que està enamorat de Déu -"per a Ella sobretot és Déu"- i enamorada de l'home, en qui veu "al mateix Jesucrist". Dona i mare. Traços clars i equilibri just. Tot un caràcter. Una dona i santa, així podia ser l'educadora ideal. Podia ser i ho va ser.
Mare Mª Esperanza Casaus
|
|